18 de febr. 2018

Els llibres de Sènia


Quina il·lusió fa que et recomanen!!!



Karicies.com. Rosa Sanchis Caudet. Premi Soler i Godes d'experiències pedagògiques 2010. Edicions 96, La Pobla Llarga, 2012.



Karicies.com és una selecció de posts d'aquest blog, que vaig començar a publicar en febrer de 2009, i els comentaris deixats, fonamentalment, pel meu alumnat adolescent. Entrades i comentaris estan agrupats per temes (Educació, Amor, Xics, Xiques, Infantesa, Prevenció i Dissidències). El treball incorpora també una ampliació, realitzada a posteriori per a cada capítol, que constitueix el marc teòric que ha dirigit la meua pràctica educativa durant més de quinze anys parlant de la sexualitat amb alumnat adolescent, a través de les tutories, en matèries optatives o de manera transversal en la meua assignatura: Valencià, llengua i literatura.

Amb aquest treball intentem dur a la pràctica el que diverses lleis estatals (Llei contra la violència de gènere, la Llei d’igualtat o la Llei de salut sexual i reproductiva, etc.) estableixen com a funció del sistema educatiu: l’educació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals (els drets sexuals també són drets humans) i en la igualtat entre dones i hòmens. Les pors, els falsos mites, la hipocresia... dificulten que una vertadera educació en valors incloga l’educació emocional, i que la sexualitat estiga present de manera clara i precisa en el sistema educatiu.

Amb la diversitat de comentaris que podem trobar a karicies.com, ens adonem que la igualtat té més de miratge que de realitat i se’ns desmunten també alguns mites: per exemple que la gent jove té informació de sobra o que la sexualitat és natural i s’aprén sola. Els actuals cursos d’educació sexual solament assessoren en matèria de reproducció i d'infeccions de transmissió sexual, repeteixen un discurs de perills i de nos postergatoris i no tenen en compte la consecució dels drets sexuals de les persones (per exemple el dret al plaer) ni la diferent educació que es dóna als uns i a les altres.

Karicies.com presenta un espai obert de discussió que, a part dels clàssics textos escrits, es nodreix d’altres textos més acostats al jovent que no solen arribar a l’escola: pel·lícules, sèries adolescents, cançons, esdeveniments del tuenti... A més a més, el treball que fem a l’aula i al blog pretén també donar sentit al caos i a l’excés informatiu que hi ha a la xarxa i possibilitar un ús més crític de les noves tecnologies.

L’escola té pendent l’abandó de les velles formes d’ensenyar i la democratització de la producció del saber a partir de la conversió de l’alumnat en el protagonista del seu aprenentatge. Les metodologies participatives, l’anàlisi de textos audiovisuals, la incorporació dels blogs a l’aula... creen espais perquè s’expressen les opinions sobre el gènere, les percepcions i les experiències a través de les quals es construeix la masculinitat i la feminitat. Karicies.com està ple d’opinions, Karicies necessàries per al cor, el cos i l’enteniment.



La necessitat d'una revolució feminista



[Amb mesos de retard, arriba el vídeo i el text]

Entrada de Carles (1r Bat. científic)

LA NECESSITAT D’UNA REVOLUCIÓ FEMINISTA

Coneixen la víctima en una revetlla. Ella està sola, asseguda en un banc –ha perdut de vista els seus amics– i un grup de 5 xics insisteixen a acompanyar-la fins al cotxe. Durant 500 metres van recorrent els carrers i és en aqueix moment quan és envoltada i l’entren per la força en un portal. Li lleven la roba, li tapen la boca perquè no cride l'atenció i comencen a violar-la brutalment. La penetren analment, vaginalment i oralment, un a un, de dos en dos, de l'un al cinqué. Mentre un ho grava, la resta la viola per a posteriorment difondre-ho entre col·legues. Després d'uns quants minuts, les bèsties es cansen i ixen del portal, no sense abans furtar-li el mòbil a la víctima, qui en estat de xoc i totalment desconnectada, no pot demanar ajuda.

Hores més tard, una parella troba la jove i truca al 112. “No em deixes sola”. Un plor desesperat que no és capaç de descriure tot el dolor, tota la ràbia, tota l'agonia d'una víctima a la qual criminalment ha sigut arrabassada la llibertat. Totalment desbordada, la víctima és incapaç de parlar fluidament amb els agents. Els assenyala el lloc del crim. “No em deixes sola”, diu plorant mentre agafa una agent del braç.

No eren una “manada”, els animals no farien mai res així. Eren monstres capaços de tot per satisfer la seua luxúria. Mentre unes eixien de festa a passar-ho bé, uns altres eixien al món a arruïnar vides. 

Company, pensa en la teua germana, en la teua mare, en la teua filla, en la teua neboda… I si li haguera tocat a una d'elles? I si la pròxima vegada la fulla de la violació penetra les seues carns? Per a tu potser es tracte d'un altre cas més, però per a la víctima, la petjada roman. Dia a dia, mes a mes, any a any, el record no s'esborra.

Quasi un any i mig més tard, s'obri el procés judicial. Un judici que torna a deixar en evidència la manca de rigorositat de la Justícia espanyola, patriarcal i conservadora. Convertir les víctimes de violació en sospitoses, i fer-les responsables per no haver-se defensat, reobri el debat de per què costa tant denunciar una violació: el cost d'una denúncia d'aquest tipus és tan excessivament alt que moltes víctimes acaben sent silenciades per a tota la vida.

Vivim en un context masclista que contagia la interpretació i l'aplicació de lleis i l'acaba per convertir en una legislació patriarcal que posa els focus dels casos d'abús sobre la víctima, en comptes de sobre l'agressor. Com bé diu Yolanda Besteiro (presidenta de la Fundació Dones Progressistes), “al final les dones sempre són les responsables de no haver-se defensat, d'haver provocat, d'haver eixit de nit”, però als agressors amb prou faenes se’ls culpabilitza.

És de bojos admetre l'informe d'un detectiu privat com a prova en el judici de la “Manada” –on es tractava de constatar com en els mesos posteriors a l'agressió sexual la víctima va fer vida normal–, i en canvi, no fer el mateix amb els missatges de whatsapp anteriors i posteriors a la violació. També és de bojos assegurar que en les imatges del vídeo de la violació –sí, un dels vídeos que van difondre les bèsties– el seu rostre i la seua veu no demostren que allò no va ser sexe consentit, o que els mitjans de comunicació parlen de presumpta violació en comptes de culpabilitzar aquests assassins. Però jo la crec a ella i no a aquest sistema de merda que exigeix a les víctimes que denuncien però després les qüestionen.

Abans de finalitzar, voldria remarcar unes sàvies paraules d'Iñaki Gabilondo que, com una mena de resum, defineixen un context social que portem massa assimilat en el nostre interior. Diu així: “Per què excepte en casos minoritaris, no existeixen casos de dones que abusen d'homes? Hi ha moltes dones abandonades per l'alcohol i les drogues, geloses, desarrelades i que viuen en guetos infestats de violència, però no els passa el que a nosaltres sí. Els hòmens tenim una teranyina mental en la nostra ment que ens impedeix sentir-nos interpel·lats com a gènere davant aquests abusos contra les dones i fins que no acceptem la revisió dels nostres hàbits i ments, la nostra societat seguirà quedant en el llast i seguirem acceptant que tots aquests crims seguisquen apareixent”.

Quin mal ha fet el masclisme i quin mal seguirà fent fins que no li posem fi. No es tracta de penes de presó ni de castracions químiques, els violadors pateixen una malaltia incurable i quan tinguen l'oportunitat, aquestes bèsties tornaran a eixir de caça: es tracta d'assegurar-se que aquests assassins de somnis i valenties no tornen a posar mai cap mà damunt de ningú, que mai més tinguen la mínima oportunitat d'eixir al món i seguir arruïnant vides. Açò és una guerra contra les bèsties, una guerra amb el patriarcat que solament es pot combatre amb feminisme. Cal desfer-se de les bèsties, cal posar fi al patriarcat.

11 de febr. 2018

Mariama i la MGF

El 6 de febrer és el dia contra la mutilació genital femenina (MGF). El curt de Mabel Lozano “Mariama”, produït per la Unió d'Associacions Familiars (UNAF) l'any 2016, aborda aquesta temàtica des del punt de vista d’un pare, Ibrahim Bah, que explica en primera persona la lluita per salvar la filla de la MGF. La directora explica que “no volia fer pornografia del sofriment sinó utilitzar la força del testimoniatge per a conscienciar sobre una forma de violència de gènere que afecta a 200 milions de dones i xiquetes”. 

El vídeo es pot veure ací o picant a la imatge (però no s'obrirà des de l'institut perquè és una pàgina de Facebook).


En aquestes entrades de Karícies pots trobar més informació sobre l'ablació del clítoris. També podeu llegir l'entrada de la wikipèdia Clitoridectomia.

La indústria de la música


Entrada feta per Naiara i Mar (1r. Bat. B)

En aquesta entrada podeu trobar dos vídeos de la cançó “Gatekeeper”, de la cantant Jessie Reyez. En un d’ells es troba el videoclip i el l’altre hi ha la lletra traduïda. Jessie Reyez és una cantant canadenca de pares colombians, que sempre ha desitjat ser cantant, però hi ha hagut moments en els quals podria haver-se perdut. La cançó “Gatekeeper” conta una història real que li va passar fa cinc anys. Tracta sobre la misogínia i l’abús sexual a la indústria de la música. Per insidiosa que parega la lletra, són conversacions reals que els homes “amb poder” tenen amb dones creatives que volen compartir el seu art.

El vídeo comença parlant sobre els desitjos d'altres dones: unes volen ser jutgesses i d’altres, com ella, cantants i artistes. Després, tot canvia i apareix una xiqueta, que és la representació d’ella amb cinc anys; aleshores comença a cantar el principi de la cançó. Quan va pujar aquesta cançó, Jessie va voler contar més sobre la seua experiència i per això, un mes després, va penjar un documental sobre els successos que havia viscut anys arrere.

Tot comença quan és invitada a una festa, en la qual hi ha molta gent important de la indústria musical. El fet d'assistir és una oportunitat per a poder mostrar el seu talent i, amb sort, aconseguir que un productor escolte i veja el seu treball. Però la realitat és ben diferent. Després d’haver estat bevent, aconsegueix que la senten cantar, cosa que crida l’atenció d'un raper famós (prefereix no revelar el seu nom), i aquest li ofereix anar-se’n junts en el cotxe fins a sa casa, on té l’estudi. 

En el cotxe, el raper comença a posar-li la mà damunt; ella se sent incòmoda, li diu que pare i li explica que ella està allí per la seua música. També li diu que el seu cos és un temple. A ell no li agrada el que escolta i comença a cridar-li coses com “No saps qui sóc?”, “Que algú t’ensenye els diners que tinc en el meu compte!”, “No ets el meu tipus”, etc. També li diu que ha perdut l’oportunitat de ser cantant, i que quan tinga 25 anys es penedirà d’haver dit que no a aquesta “gran” proposta. Afegeix que si no utilitza el seu cony, ningú la prendrà seriosament.

Aquesta experiència és una mostra del sexisme i la misogínia que pateixen les dones a la indústria musical, una realitat que ja cansa. Us animem a veure el documental (en anglés, 12’56’’) sobre la seua experiència.

Videoclip




4 de febr. 2018

9 anys de Karícies


Karícies fa aquest febrer 9 anys, i compta amb 539 entrades i 8789 comentaris, majoritàriament del meu alumnat adolescent. La primera entrada del blog, publicada l’1 de febrer de 2009, era el començament de la meua novel·la Abril no és un mes. La protagonista, una adolescent que es deia Abril, obria un blog per a queixar-se de les pressions i de les crítiques a les dones per ser sexualment lliures. Abril em va portar a obrir també el meu propi blog sobre educació afectivosexual, i ací estem, 9 anys després, celebrant-ho.

Uns mesos abans, concretament a l’octubre del 2008, havia encetat Els punys no parlen, el blog de l’equip de mediació i cultura de pau de l’IES Isabel de Villena. Aquest té 379 entrades i 1400 comentaris, i a dia de hui Karícies i Els Punys són complementaris. A més de les actes de formació en mediació i convivència, i d’un munt d’entrades que promouen la cultura de pau, a Els punys podem trobar entrades sobre bullying homofòbic, i hi ha també les actes de les reunions d’Stop Diverfòbia, el grup que lluita contra la discriminació de les persones que se n’ixen de la “normalitat”. 

El treball en ambdós blogs forma part de la programació del departament de Valencià. El meu alumnat pot comentar en Karícies, en Els punys no parlen i també en Villena.so, i fer-ho és una magnífica pràctica de llengua, alhora que un espai per a reflexionar sobre la igualtat, la diversitat i les violències. L’any passat no vaig celebrar l’aniversari perquè vaig estar fora de València; però enguany ho celebrem una vegada més amb el desig de fer molts anys més. Gràcies per formar part d’aquest món cibernètic amb les vostres karícies!

Tango Queer: trencant motlles

El ball de saló és binarista i sexista: l'home porta i la dona el segueix. Però podria ser d'una altra manera. Per exemple, en el tango queer, no hi ha obligatòriament un home i una dona, sinó un/a líder i un/a seguidor/a, i els papers es van intercanviant fins i tot en la mateixa cançó. En realitat, el tango queer s'assembla més al que serien unes relacions igualitàries i no tancades en uns rols establerts. T'hi animes??





Aprendre a amar amb el Petit Príncep

Entrada de Yoana (1r. Bat. Artístic)

Fa temps vaig veure un vídeo molt interessant sobre el Petit Príncep, on parlava amb una rosa. Ell li va dir que l’amava i la Rosa li va contestar que ella també l’estimava. En sentir el verb “estimar”, el Petit Príncep es va queda pensant i va respondre que amar no era el mateix que estimar. Quan una persona estima, significa que vol a una altra persona. Qui estima espera el mateix, per tant aquest estimar implica una miqueta de necessitat; en altres paraules: comencem a necessitar aquella persona especial. En canvi, amar no és el mateix. Amar algú significa desitjar-li el millor, fer tot el que puguem per eixa persona per veure-la feliç, sense esperar res a canvi, ja que el simple fet de veure-la bé és prou per a qui ama.

Per això quan les persones diuen «T'ame», estan utilitzant malament aquesta paraula perquè en realitat no amen de veritat (és obvi que no en tots els casos). Per exemple, imaginem una parella que porta una setmana eixint junts i pensen que no poden estar l’una sense l’altra. Això no és amar de veritat, com bé explica el Petit Príncep.

L'amor, el fet d'amar algú, és un sentiment bonic, però no tot el món en sap realment el significat. Estar amb algú és compartir temps amb la persona; però l’excusa de «som parella» no pot servir per a voler estar sempre amb ella, ni tampoc significa que si passes més o menys temps la vulgues més o menys. De la mateixa manera, que cadascú tinga les seues coses, els seus amics, la seua vida és normal. Tindre parella no vol dir que hages de saber tot el que fa i/o amb qui està, i molt menys prohibir-li-ho. 

Per això, en casos com els de xics (i algunes xiques) que sempre pregunten a la parella amb qui van, què fan, quan, per què, i qüestions paregudes, i després diuen que es preocupen per ella perquè l'amen, heu de saber que no diuen la veritat. Per a completar aquesta reflexió, us deixe una pàgina on podeu llegir el diàleg entre el Petit Príncep i la Rosa, que ho expressa millor i més bonic.




Rap del curt "Comando VDG" de la Asociación Páginas Violeta www.paginasvioleta.org
Direcció: Mercedes M del Río y Ana Rosa Diego
Música Antonio Bello

28 de gen. 2018

Com més gran, millor?

A molts hòmens els preocupa la grandària del penis i es comparen amb altres. Per una banda, denota el desig de ser “normal”, i per l’altra, de ser “sexualment idoni”, ja que la nostra societat estima que “més és millor”, que un penis gran fa la persona més atractiva i dóna més plaer a la parella que un penis menut. 

Aquesta creença és un mite ja que hi ha persones a qui els agradaria tenir sexe amb penis més menuts i altres que els prefereixen grans, tant si parlem de penetració anal, vaginal o d’altres pràctiques. Quant a les relacions heterosexuals, i des del punt de vista fisiològic, la part interior de la vagina i el cèrvix tenen poques terminacions nervioses sensorials; per tant, no és necessari tindre un penis llarg per a proporcionar plaer en una relació amb penetració. 

En el món de l’art i en els mitjans de comunicació, especialment en el cinema porno, es tendeix a mostrar els genitals masculins més grans de la mitjana. Els hòmens preocupats o molt ansiosos per la grandària dels seus penis tenen propensió a experimentar problemes sexuals en major mesura que els que no hi donen importància –per exemple, la dificultat d'obtenir o mantenir una erecció perquè no es té seguretat en si mateix o per culpa de la tensió i l'ansietat.

En els vídeos del canal Sexperimentando con Nayara Malnero, aquesta sexòloga desmunta alguns mites sobre la grandària del penis i el plaer en les relacions heterosexuals, i també parla sobre la poca eficàcia dels procediments per a augmentar-ne la grandària:
Penseu que la preocupació per la grandària afecta també els xics trans? Podeu buscar informació sobre les fal·loplàsties i les metoidioplàsties al blog Transexualidad FTM.




22 de gen. 2018

"Charla de Queridas"

Entrada de Sara (Bat. Artístic)

La nova era de les tecnologies i de les xarxes socials ha pegat molt fort entre la gent jove, i fins i tot hi ha treballs com ser youtuber, influencer o blogger que suposen compartir opinions, el seu dia a dia, la seua vida privada i/o les seues opinions ja que són persones que tenen moltes seguidores i seguidors.

Tota aquesta introducció ve perquè vull parlar d’un canal de Youtube que s’anomena «The Tripletz», compost per dos xics, Sergi Pedrero (La Pedrera) i Lucas Loren (La Lucre). Cada dimarts, pugen un vídeo i n’hi ha de diferents temes: un challenge, una opinió sobre algun tema i, el més important per a mi, una secció que es diu «Charla de Queridas». En aquesta, la gent convidada s’asseu a parlar de temes actuals com per exemple l’homosexualitat, les infeccions de transmissió sexual, les parelles que tenen diferent edat o fins i tot l’androgínia.

Aquesta secció es per a mi la més important perquè exposen pensaments diferents, sensacions i sentiments, a més de parlar de tot això sense cap censura i expressant en tot moment el que senten. A més, aquests vídeos se n’ixen fora d’allò habitual i pense que tenen una funció: obrir ments i ensenyar que la realitat no sempre és blanca o negra sinó que també es pot pensar en més colors.

A continuació us deixe els tres vídeos d’aquesta secció que més m'agraden i que a més pense que són importants de veure. Són vídeos que m’han arribat i gràcies als quals he pogut comprendre més les situacions de les quals paren:
  • Charla de Queridas: TENGO DOS MAMÁS - The Tripletz & Vero Basku (23’27”)
  • Charla de Queridas: EL AMOR NO TIENE EDAD - con Laura Escanes (19’53”)
  • Charla de queridas: ABUSOS SEXUALES - Yaiza Redlights & #TheTripletz (24’24”)







14 de gen. 2018

Bloqueja el masclisme al teu mòbil



'Reacciona! Bloqueja el masclisme al teu mòbil' (novembre 2017) és el títol de la nova campanya del Govern de les Illes Balears adreçada a joves i adolescents amb "la finalitat de conscienciar i lluitar contra la nova manera d’exercir la violència masclista que suposen les noves tecnologies i les xarxes socials", segons paraules de la consellera de Presidència, Pilar Costa. Costa afegeix que “per combatre les violències masclistes no són suficients les polítiques destinades a la protecció de les dones, s’ha d’anar a l'arrel del problema, generar canvis socials per afavorir la igualtat i prevenir les violències masclistes”. És per això que la campanya se centra sobretot en aquells joves i adolescents que, tot i veure actituds masclistes de companys i amics, no diuen res. 

La identitat no s'imposa

"La identitat no s'imposa; es crea, se sent, es gaudeix...
Però, sobretot, es respecta.
Posa't en la pell dels altres i fes-ho."

Campanya del Govern de les Illes Balears 2018. 

8 de gen. 2018

Pepa i Pepe

La sociòloga Carmen Ruiz Repullo ens relata en aquest vídeo la història de Pepa i Pepe per a mostrar com s’entra en el cercle de la violència de gènere. El vídeo complet, que dura 56’38’’, el podem trobar ací. Tal com ens conta Dori Fernández, els exemples que utilitza Ruiz són fruit de les investigacions que aporta l’estudi Voces tras los datos. Una mirada cualitativa a la violència de genero en adolescentes, publicat per l’Institut Andalús de la Dona (2016).

Autoestima grossa

Carolar Acosta, més coneguda com a “Killadamente” -l'alter ego que ella va decidir crear d'una dona grossa i feliç que s'estima molt a ella mateixa, independentment del que la gent pense- és una jove dominicana que va començar a pujar vídeos a la xarxa social d'Instagram i posteriorment a Youtube. En els pocs segons que dura cada vídeo d'Instagram, mostra amb un humor ben saludable la seua passió pel menjar, un gran amor per si mateixa i una gran seguretat respecte al seu aspecte físic.

En el canal de Youtube podem trobar vídeos en què ella, després de la mala experiència que va viure a causa del bullying, tracta de conscienciar la gent sobre aquests tipus de situacions i ajudar a superar-les. També trobem el videoclip d'aquesta entrada, una cançó que es diu “Me amo y no me importa”, que d'una forma humorística mostra la gran confiança que ha adquirit estimant-se a sí mateixa independentment dels prejudicis que puga tindre la resta de la gent d'ella per estar grossa i de les critiques que ha rebut. A més a més, aquest vídeo és un missatge per animar a tothom a voler-se, a acceptar-se tal com són i a donar menys importància a les crítiques.

Entrada d'Eli (1r Bat)


18 de des. 2017

Un altre Nadal



Les Towanda Rebels ens diuen amb el vídeo “#OtraNavidad”, mitjançant la transformació de la lletra d'algunes nadales típiques, que “el Nadal és l'excusa perfecta per a fer balanç i proposar-nos noves metes... La nostra nadala té la intenció d'imaginar un altre Nadal lliure de masclisme, lliure de violència i lliure de pors. Aquest 2017 ha estat ple de notícies dolentes per a les dones, però també d'esperança, de lluitadores incansables i de metes aconseguides. Cada dia se'ns uneixen noves veus i sabem que ja no ens faran callar. El Despertar és irreversible. La revolució és i serà feminista. Somiem fort, imaginem un 2018 encara millor.”

Les tradicions arreu del món per a dir adéu a l’any que passa, i proposar-nos nous objectius, són molt variades. Andy, de primer de Batxillerat, ens recordava a la reunió d’Stop Diverfòbia "Celebrem la diversitat" la tradició de les vídues al seu país, l’Equador. Ací deixem el seu relat:

"A l’Equador, els dies 30 i 31 surten al carrer "les vídues", homes i xics de totes les edats que es vesteixen de dones "voluptuoses" i ploren al vellet (l’any) que se’n va. Aquestes vídues coquetegen amb els transeünts i xofers i fan fins i tot concursos de coreografies per a aconseguir una almoina amb la qual enterrar el "marit mort". Solen anar acompanyats de vegades per dones de veritat, però la finalitat és la mateixa per a hòmens i dones: plorar, queixar-se i fer gràcia per a aconseguir diners.

Segons els historiadors/es equatorians/es, únicament en aquest país es fa la vetlla de l'any amb hòmens que representen el paper de vídues.

Per a mi, la finalitat de tot això, a més de passar-ho bé i aconseguir fons per a acabar amb una bona festa de Cap d'Any, és posar-se per un dia en la pell d'una dona i entendre el que costa caminar amb talons, roba curta, etc.

Aquest tipus de celebracions són molt famoses i apareixen fins i tot en canals televisius com RTS (i el seu programa Combat). Ningú s’ho perd." Andy

12 de des. 2017

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, també està a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.


La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 



En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 


[Entrada ja publicada anteriorment al blog]